Deprecated: Non-static method JApplicationSite::getMenu() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /hosting/www/miqueletsgirona.cat/public/templates/gk_creativity/lib/framework/helper.layout.php on line 167 Deprecated: Non-static method JApplicationCms::getMenu() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /hosting/www/miqueletsgirona.cat/public/libraries/cms/application/site.php on line 250

La Batalla d'Almansa 2014


La Batalla d'Almansa es produí durant la Guerra de Successió Espanyola el 25 d'abril de 1707, a les portes del Regne de València. A l'enfrontament, les tropes de Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV de França i reconegut com a Felip V pel Regne de Castella, dirigides pel Duc de Berwick, derrotaren a les de l'Arxiduc Carles d'Àustria (reconegut com a Carles III per la Corona d'Aragó), comandades pel Comte de Galway i el Marquès das Minas. La batalla no fou decisiva per a la fi del conflicte, però sí va deixar el pas al Regne de València sense obstacles d'importància.
Com a conseqüència d'aquesta batalla, el Regne de València fou ocupat per les tropes borbòniques, amb la corresponent resistència austriacista, i els seus furs foren abolits conjuntament amb els d'Aragó després de la publicació dels Decrets de Nova Planta.

A continuació, un vídeo produït per la Generalitat Valenciana per a commemorar el 300 aniversari de la batalla d'Almansa (25 d'abril) i la pèrdua dels furs del Regne de València (29 de juny del mateix any), on s'explica detalladament la batalla i les seves conseqüències.


El Regiment de Sant Narcís va assistir el passat 25 i 26 d’abril de 2014, com també a l’edició del 2013, a la recreació de la Batalla d’Almansa, organitzada per l’Associación 1707 Almansa Histórica. La recreació, que va comptar amb uns 400 recreadors, ha sigut fins a dia d’avui la de més gran envergadura d’aquesta època.
Va consistir principalment en les dues grans batalles de dissabte i diumenge (a continuació la crònica del dissabte). També es va assistir a una missa amb la resta de recreadors, com també a la hissada de banderes de tots els estats participants en aquesta batalla.



El nostre Regiment, dins les files austriacistes, estava situat al flanc esquerre, una de les parts més exigents de la línia. Acompanyat pel Regiment de la Mare de Déu dels Desamparats i la companyia d’Hússars hongaresos, tenien a la seva dreta el regiment de fusellers de Muntanya Vilà i Ferrer , el regiment de la Diputació i fins arribar al flanc dret, la partida de fusellers d’en Josep Marco “el penjadet”.
A la línia borbònica hi havia el Regimiento  Castilla, el Régiment de La Couronne y el Regimiento Valencia, entre d’altres, seguits dels regiments provinents d’Itàlia: el Reggimento Saluzzo, els Dragoni Rossi, el Reggimento Desportes, el Reggimento Kalbermaten i acabant al flanc dret borbònic, els Granatieri Brandenburguese. Aquestes unitats d’infanteria van comptar amb el suport dels dragons de Lusitània.


El flanc que defensava el Regiment de Sant Narcís, havia de ser governat pel nostre General Picalqués, però en aquesta ocasió se li va cedir el comandament al General Basset.
Al iniciar el combat es produïren diverses descàrregues de fuselleria tant d’una banda com de l’altra. Però poc després els borbònics començaren a avançar, utilitzant els granaders del R. Kalbermaten i els Brandenburguese. La nostra unitat d’infanteria va estar aguantant durament els llançaments de magranes esperant que el centre i el flanc dret de la línia es poguessin obrir pas. No va ser així.
El Sant Narcís, que va haver de maniobrar constantment per tal de que la cavalleria no se’ls llancés a sobre al menor distracció, va ser ajudat pels hússars hongaresos. Mentre la infanteria carregava les seves armes, els hússars feien foc de cobertura,  evitant així donar cap treva a l’enemic.


La presència dels dragons de Lusitània just davant, va obligar al Capità Castellarnau a ordenar una falca en repetides ocasions, per tal de repel·lir un ocasional atac, i en conseqüència, la desestabilització de la línia austriacista sencera.


Al tenir les unitats d’elit borbònics, o sigui els magraners, pressionant fortament al davant, el Regiment de Sant Narcís va haver de recular constantment,  realitzant així una variació enrere cap a la dreta. Mentre l’enemic maniobrava per encerclar-los, el Sant Narcís va patir nombroses baixes però sense perdre mai la bandera i defensant Carles III com a únic rei.

Ja quan la batalla semblava una causa perduda i no pocs desertors havien fugit dels rengles, el flanc esquerre borbònic ja quasi va encerclar al Sant Narcís, hússars i als Desamparats.
L’estat major austriacista, el qual hi havia el General Picalqués i el General Basset, va fer un alto al foc per tal de rendir les armes abans de veure morir les seves tropes esclafades pel Duc de Berwick.
El comandament borbònic va acceptar la proposició i va permetre a les unitats austriacistes que es rendissin amb tots els honors: conservant les seves banderes i armes.


Acabada la recreació els socis de Miquelets de Girona van desmuntar el campament i van fer camí a casa, havent guanyat una gran experiència en combat i molts bons moments amb tots els amics i companys d’Almansa i la resta de regions.


Agraïments a Forjadores del Tiempo per les fotografies.

Enllaç del reportatge dut a terme per RTVCM Castilla-La Mancha.

Llegir més ...

L'Estudi General de Girona.

                                     Antic Estudi General, actual Rectorat de la UdG.
                                     

L'Estudi General de Girona, situat a la Plaça de Sant Domènec al costat del convent dels dominics que dóna nom a la plaça, a l'edifici de les Àligues, va ser començat el 1561, en què es col·locà la primera pedra, després de moltes vicissituds. Al segle XVII conegué el zenit de la seva glòria.

El 1572 va ser inaugurat oficialment i a partir d'aquest moment s'hi començaren les classes.
No obstant, la benedicció oficial de l'edifici va tenir lloc el 17 d'octubre de 1609.

A la portalada de pedra picada s'hi pot veure una làpida amb les àligues dels Àustria,
d'on deriva el nom de l'edifici, i l'escut de Girona, sostingut per dos àngels, obrada el 1570 per
Onofre Enric. A la làpida s'hi llegeix la inscripció:

 MILLE ET QVINGENTIS ET SEXAGINTA SUB VNO
ANNIS A SVMMI NATIVITATE DEI
OVVUM SVA PER VARIAS TERRAS POPULATOR AVERNI
IN SANCTAM SERERET DOGMATA FALSA FIDEM
SACRA GERUNDENSES CONDVT GYMNASIA QVANTA
CONSCRIPTI POSSVNT AEDIFICARE PATRES
AT TV SVMME DEVS SVB CVIVS NVMINE NOSTRVM
CRESCIT OPVS CRESCAT TEMPVS IN OMNE IVBE

Traducció de Mn. Jaume Marquès: “Essent l’any mil cinc-cents seixanta més un d’ençà del naixement del fill de Déu etern com per alguns països en la fe de quiscun sembrés falses doctrines el cabdill de l’Avern, els gironins fundaren eixes santes escoles tan grans com fou possible als Pares del Senat Vós, gran Déu, que les coses feu créixer totes soles, feu que creixi aquesta obra en la posteritat”

                                         Escut dels Àustria i el de la ciutat de Girona.

                                          

 

Malgrat aquestes dades relatives a l'element arquitectònic, la concessió de l'Estudi General o Universitat de Girona ja havia estat concedit per privilegi del rei Alfons IV de Catalunya-Aragó el 1446, tot i que no se n'obtingué la confirmació pontifícia fins el 1605. Paral·lelament, se sap que durant el segle XVI funcionà a Girona l'anomenada Escola de la Catedral i, d'altra banda, el 7 de gener de 1599 s'inaugurà solemnement el Seminari Tridentí, que més tard fou traslladat al Col·legi de la Companyia de Jesús, arran de l'expulsió dels components d'aquesta ordre, el 1767.

Una de les conseqüències del nou règim borbònic va ser la supressió de l'Estudi General. Girona, doncs, deixava de tenir universitat. Totes les universitats catalanes varen ser concentrades en una de sola, situada a Cervera, al bellmig de l'àrida i bladera Segarra, que d'aquesta manera va veure premiada la seva fidelitat a Felip V durant la Guerra de Successió.

Els pocs gironins que volien cursar estudis universitaris (dret, medicina, teologia) durant el set-cents s'havien de desplaçar a Cervera, Gandia, Huesca, Toulouse o Montpellier.
Val la pena destacar com en el segle XVIII alguns gironins continuaren la tradició d'anar a estudiar medicina a la prestigiosa universitat de Montpellier, aprofitant les borses d'estudis que oferia la fundació del metge gironí Bruguera, d'ençà de la seva creació a mitjans de segle XV.
A la Girona sense Estudi General, la principal institució educativa seria, després de l'expulsió dels jesuïtes el 1768, el seminari diocesà, que gaudia d'una bona biblioteca procedent del suprimit convent dels jesuïtes. L'església gironina, principalment bisbes, canonges i mestres de capella de la catedral, varen contribuir, juntament amb els corregidors, a estendre el castellà (llengua de la cort) com a llengua de l'administració i de cultura, tendència que havia començat abans de l'arribada dels borbons, però que aquests varen intensificar.
La societat gironina, com la catalana, seria cada vegada més diglòssica: el català seria llengua omnipresent i ben viva en la vida quotidiana de la ciutat, la llengua a través de la qual les autoritats civils i eclesiàstiques es dirigien a la població.
Durant la major part del segle XVIII els eclesiàstics predicaven i ensenyaven la doctrina cristiana en català, tal com estipulaven les constitucions provincials de la Tarraconense, seguint les directrius del Concili de Trento. La diglòssia de l'Església, tanmateix, era prou evident en el fet que els sermons de lluïment a la catedral es feien en castellà (llengua de prestigi) i els sermons quaresmals (que havien de resultar entenedors per al conjunt de la població i eficaços en el missatge) es feien en català.

Tal com ha dit Joan Lluís Marfany en el seu llibre La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX (2001), la prohibició de predicar en castellà durant la quaresma, explicitada en diverses constitucions provincials i sinodals del segle XVII, responia a la demanda creixent de sermons en llengua castellana per part de les autoritats locals: "hi ha sòlides raons per creure [diu Marfany] que la contractació d'un predicador foraster de fama, que parlés floridament en castellà, era un ingredient altament desitjable de les quaresmes i les festes de tota població que s'ho pogués permetre".

Malgrat la clara política castellanitzadora de la monarquia borbònica (de la qual els bisbes n'eren un eficaç instrument), la vivesa lingüística (que no literària) del català en el segle XVIII era prou considerable.

L'edifici renaixentista de les Àligues, seu de l'antic Estudi General de Girona, passaria a ser amb el temps una caserna militar i no tornaria a estar vinculat als estudis universitaris fins al 1991, quan es creà l'actual Universitat de Girona, que ben poc té a veure amb el vell Estudi General, malgrat el simbolisme de l'edifici de Les Àligues.

L'edifici, rehabilitat pels arquitectes Josep Fuses i Joan M. Viader el 1993, ha esdevingut seu del rectorat de la UdG; de l'antic edifici pràcticament només es conserven la façana, una de les escasses construccions renaixentistes de la ciutat, i algunes parets.



                                Universitat de Cervera.



Article extret de Pedres de Girona i La Guerra de Successió i la Nova Planta: 300 anys de canvis històrics a Girona.

Llegir més ...

La Guerra de Successió a Girona.

La Guerra de Successió a Girona - una ciutat entre dues corones i dos setges.

L'historiador i bon amic de l'associació, Francesc Xavier Morales Garcia va publicar fa uns anys un breu però molt interessant article sobre un dels episodis més desconeguts de la ciutat de Girona, els setges de la Guerra de Successió.

En aquest sentit la historiografia espanyola sempre ha preferit destacar el paper dels "heroics" setges napoleònics de 1808 i 1809 envers dels dos setges, l'austriacista i el borbònic que Girona va viure entre 1710 i 1712.

Segurament, la mateixa historigrafia catalana, majoritàriament obsessionada a simplificar la Guerra de Successió com un gran setge a la ciutat de Barcelona, obviant el que patiren moltes altres ciutats com Girona, Lleida, Manresa, Tortosa i un llarg etcètera, així com grans victòries austriacistes com Almenar i Prats de Rei així com de més simbòliques com la darrera, Talamanca, té força part de culpa d'aquesta visió derrotista, centralista d'un dels episodis més apassionants de la història del nostre país.

En aquest sentit destacar que quan les tropes austriacistes varen entrar a Girona l'octubre de 1705, la guarnició  borbonica de la ciutat era formada per alemanys més la tropa de la Coronela de Girona, formada per els diferents gremis de la ciutat, que no varen oferir cap resistència a les tropes entrants, tambè d'orígen alemany, el regiment Kaulbars, amb els anys Shover i que finalment seria la base del Regiment de Sant Narcís, format el Juny de 1713 per molts d'aquells alemanys que decidiren no marxar amb l'exèrcit imperial desprès dels tractats d'Utrech i de l'Hospitalet.

El regiment de Sant Narcís, dit així en honor de la vinculació de tots aquells alemanys amb la ciutat de Girona, quarter d'hivern alhora de diversos regiments alemanys al servei de Carles III.

 Podeu consultar l'article complert de la Revista de Girona  clicant aquí

Llegir més ...

Recreació històrica 2.0 Segueix-nos a les xarxes socials

      

 


Amb el suport de